🚀 go-pugleaf

Hola a totes,

El Narcis diu que els nacionalistes espanyols m'han fet un rentat de
coco. Rentat de coco, moi? Em sembla que no m'has entes pas, mon cher.

Respecte als missatges de l'Antoni i el John (BTW, hi John, it was
nice to meet you), he de dir que em sento mes a la vora del segon que
no pas del primer. El debat sobre normalitzacio linguistica *i*
cultural, no nomes en aquesta xarxa sino en general a Catalunya te un
caire metafisic, poc autoconscient, idealista, i basicament antiquat
(es a dir, basat en premisses del segle passat)que fa feredat. Entrant
en materia, jo reconec --com tothom d'altra banda-- que les questions
linguistiques son questions politiques (de politica linguistica); i no
em costa gens afirmar que les uniques politiques de confianc,a son les
que disposen d'uns objectius, un programa, un calendari i un
pressupost, tots ells fets a partir d'una mena o altra de teoria
politica, ja sigui implicita o explicita. I anant una mica mes enlla,
tampoc em costa gens d'afirmar que els conceptes amb que es formula
aquesta teoria politica son determinants tant de la practica resultant
com dels seus efectes. Doncs be:

(1) Quan jo parlava d'igualtat de drets ho he fet amb tota la mala fe,
perque a Catalunya el discurs sobre la diferencia cultural no esta
articulat al voltant del concepte d'igualtat (nosaltres som una
minoria perque estem al marge i volem els mateixos drets que te la
majoria que ocupa una posicio central) sino al voltant del concepte de
normalitat; normal being equal to dominant, es a dir, "com els
francesos", "com els alemanys", "com els danesos"... Qui parla a
Catalunya d'igualtat de drets? No pas els intel.lectuals, no pas els
politics...

(2) Ara be, sembla que normalitat i igualtat de drets son en uns casos
conceptes intercanviables (com diu el Narcis) o be un subsumeix
l'altre (com diu l'Antoni). Pero es clar, resulta que normalitat es un
concepte (fonamental en la modernitat) que si ha tingut una funcio es
precisament crear desigualtats arbitraries i presentades com a dades
objectives (i si no llegiu una mica de Freud). Encara mes: l'Antoni
diu que la igualtat de drets es una primera etapa en el proces de
normalitzacio. Ah si? Si tens alguna referencia on es digui aixo
sisplau passa-me-la que m'interessa; pero no es aqui on jo volia anar.
Si la igualtat de drets es una primera etapa, quina es la segona,
quina la tercera, la quarta...? Es a dir, on es vol arribar? Quin es
l'objectiu *concret* de les politiques basades en el concepte de
normalitzacio? De vegades penso --i se que potser exagero-- que el que
es busca es una mena de fantasia, una reialme imaginari on les coses
"funcionen be", o si voleu, una "solucio final". Aixo, naturalment, no
es una cosa exclusiva del cas catala: els nacionalistes espanyols (des
del Guerra fins a l'Aznar) em fan encara mes por.

(3) Com deia abans, a Catalunya no nomes es parla de normalitzacio
linguistica, sino tambe de normalitzacio cultural. Jo, que fa temps
que estic ficat en el mundillo de la cultura (molts dels meus amics
son critics, periodistes, escriptors, editors, professors
universitaris i intel.lectuals de pelatges diversos), us puc assegurar
que amb tant discurs normalitzador al final no es pot dir res, perque
o be et converteixes en traidor, o en "anormal", o be dius una cosa
que al Regne Unit o a Franc,a es el pa nostre de cada dia, i a
Catalunya et miren com si fossis un marcia. Que voleu que us digui?
Jo, la meva tesi *sobre literatura i cultura catalanes* no la podria
haver fet a Catalunya, i les dues vegades que la Generalitat m'ha
donat una beca els l'he hagut d'arrencar de les mans.

Per a mi, l'unica normalitzacio que te sentit es la que s'adona que la
normalitat no existeix.

Per cert, feliciteu-me, que acabo de trobar una feina. Quan torni de
Barcelona d'aqui a deu dies (marxo dema) ja us ho explicare.

Apa, que us divertiu.

Yours in Madonna,

Josep-Anton.